De la il·lusió transformadora que teníem a l’any 78 amb les primeres eleccions democràtiques als ajuntaments, fins avui, amb la pèrdua absoluta de l’autonomia municipal a través de la LO 2/2012, d’Estabilitat pressupostària i Sostenibilitat Financera, o la posterior Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local que des de l’Estat ens imposen, es pot descriure com, en aquest cas des del punt de vista de la gestió municipal, després de 40 anys d’ajuntaments democràtics i de 43 de la mort del dictador Franco, la involució política a l’estat espanyol es un fet inqüestionable.
En 40 anys no s’ha millorat en res el finançament dels ens locals tot i ser l’administració més propera a la ciutadania, ni tan sols aquestes lleis i normatives han estan fetes per evitar la corrupció o el malbaratament dels recursos públics -hi ha prou elements de control administratiu i jurídics per a garantir-ne una bona gestió-, sinó per tal de reduir l’estat social del benestar (serveis socials, educació, sanitat, …), limitar la funció pública i afavorir la privatització de la major part dels serveis i prestacions que ara es donen, cap a aquelles grans empreses o monopolis vinculats, en la major part dels casos, a la oligarquia polític-econòmica que mana a l’estat espanyol.
Privatitzacions o disminució de pressupostos que no s’han fet, o es faran, en tots els serveis o institucions, és clar que no, només en aquells que puguin generar beneficis; en canvi aquelles institucions que només generen despesa –Casa Real, Defensa, …– o serveis que són deficitaris, seguiran sent pagats íntegrament per l’administració pública a través dels pressupostos generals de l’estat. En canvi, per exemple, no hi hauran diners per a les pensions –com si els pensionistes no paguessin prou impostos o no s’haguessin pagat ja el dret a cobrar-les-, i si volen una pensió digna hauran de pagar-se-la a través d’una mútua privada. Exemples senzills de com és de perversa i antisocial l’actual orientació política que, els partits que durant 40 anys s’han alternat al govern, estan implementant a l’estat espanyol.
I respecte a la pèrdua d’autonomia municipal, un exemple clar –entre molts ajuntaments- és el de Roquetes. El pressupost de 2017 es va tancar amb un superàvit de 964.680,12 € que no podem reinvertir en la millora de serveis ja que, l’Estat, només ens permet avançar terminis de pagament als bancs. Però tot i haver rebaixat el deute viu fins al 58,25% (el límit està al 110%), haver-nos obligat a retallar el pressupost de despeses del 2018 en 495.588,28€ quan seguíem tenint superàvit, per al 2019 estarem limitats a fer un pressupost de sortida molt per baix de les possibilitats financeres que tenim, i per tant, impossibilitats de millorar els serveis que la nostra ciutadania necessita i que amb els ingressos que tindrem podríem dur a terme.
Però malgrat tot, no hem perdut la il·lusió del 78 i seguirem lluitant perquè aquella força transformadora de la nostra societat esdevingui avui, al 2018, el revulsiu necessari per aconseguir que Catalunya sigui un estat independent en forma de república.
Article publicat a l’Ebredigital.cat – Secció El desè mandat – 05/09/2018
